“Et siluit terra in conspecto eius» (i la terra va emmudir amb la seva presència).
Alexandre III el Gran. Un personatge tan conegut que no cal (quasi) ni presentar-lo. Les fonts el mostren com un home d’un ímpetu inacabable, assedegat d’aventures, d’acció i glòria.
Fill de Filip II, rei de Macedònia, grec per nosaltres però no pas pels grecs d’aleshores que el veien com un pagerol primitiu i semibàrbar (que a l’hora de la veritat, fou prou fort per sotmetre’ls a tots). I aquest rei semibàrbar va tenir l’acudit immens de designar com a preceptor del seu fill Alexandre a un tal Aristòtil, casualment un dels grans teoritzadors del dret dels grecs a apoderar-se del món.
I un bon dia, aquest Alexandre convertit en rei i en militar macedoni, amb un exèrcit relativament petit, es llançà a la conquesta de l’imperi més gran que hi havia hagut fins aleshores: l’Imperi Persa. Amb una audàcia (o una temeritat) increïbles, Alexandre es va llançar en més d’una ocasió directament contra l’escamot de soldats que protegia a Darius III, rei dels perses. I a fe que aconseguí, finalment, la conquesta de l’immens imperi dels perses aquemènides.
Tal dia com avui, 10 de juny però de l’any 323 aC moria Alexandre a la ciutat de Babilònia a un mes per celebrar els 33 anys d’edat. Va morir jove (molt jove!), en l’apogeu de la glòria i del poder després d’aconseguir proeses sobrehumanes.
La Bíblia mateixa (Llibre dels Macabeus 1,4) el nombra amb paraules d’admiració:
“Et siluit terra in conspecto eius» (i la terra va emmudir amb la seva presència) en referència a tot el que aconseguí l’imparable Alexandre.
Buenos días ! No está mal este tal Alejandro..hubo otros grandes anteriores mejores allí por la XIX dinastía …la verdad que sí muy grande ,está claro marco la historia , si hubiera vivido más años lo que podría haber pasado..nunca lo sabremos , unos de los grandes misterios es donde está su tumba ,su descubrimiento seria excepcional …con este personaje siempre se me viene a la mente la frase …la guerra no hace a uno grandioso
Bon día
Un personaje con mucha huella , no se puede borrar sus azañas
👏👏
Doncs sí, tal dia com avui és un bon moment per recordar-lo i filosofar una mica. Els que seguim el fantàstic curs de Grècia ho vam fer ahir. Hi ha moltes coses que no sabrem mai, com on és la seva tomba, o qui aspecte realment tenia, però sempre ens quedarà aquest magnífic mosaic per la posteritat. Segur que li agradaria que el recordem així.
Salut i bon cap de setmana!
Del tema de la seva tomba, a mi m’agrada pensar que ès el fèretre que hi ha a l’esglesia de Sant Marc a Venecia…. la història la trobo fascinant i com diuen els mateixos italians: “ si non è vero, è ben trobato”.
Jo, avui, en honor seu, he començat a llegir «La tumba de Alejandro» de Valerio Massimo Manfredi.
Gràcies Irene, per recordar-nos l’efemèride i per fer-me saber d’aquest llibre.
Bon cap de setmana a tot@s!!!
T’encantarà, Mar!
I en parlarem, d’acord?
Una abraçada molt forta.
Si, molt gran l’Alexandre, de fet és «Mega Alexandros», es clar va tenir la sort de rebre la instrucció, ni més, ni menys que d’Aristòtil, quin luxe!!!. I va aconseguir que l’anomenessin faraó d’Egipte.
I ell mateix deia que volia igualar alguna fita d’Hercules, per aixó va arribar fins a l’India, i s’inspirava en Aquiles (el de la Iliada).
Irene, un dia ja ens explicaràs la història de a on es troba la seva tomba —/… Babilonia ?, Alexandria ? de camí entre aquests dos llocs ?,a algún altra lloc d’Egipte ?, o a algún altra lloc més isospitat ?, va viatjar fins i tot ja mort?
A tu, Claudi (com a uns quants més d’aquesta tribu amb la que marxem plegats a Egipte el mes de novembre) us donaré el meu parer i voldré conèixer el vostre!
Per a mi, tot indica que el seu cos és a Venècia 😉
Culpa d’aquest pensament el té Maximo Manfredi i el seu llibre «La tumba de Alejandro».
I tu, Claudi… on creus que es troba el seu cos? Per cert! La tomba… l’anirem a «mig veure» a Alexandria 😉
Una abraçada.
Irene, sé que eres consciente de lo mucho que nos gustan las entradas de tu blog. Y también sé que te puedes imaginar la gran ilusión que me hace leer éste en especial. Alejandro, mi admirado y adorado Alejandro. Gracias por rendirle este homenaje a uno de los personajes más grandes de todos los tiempos.
Javier,
M’alegra veure que t’has adonat que aquesta entrada anava molt especialment per a tu. I m’emociona saber que t’agraden les entrades a aquest Blog.
Una abraçada!
Gràcies per la teva explicació sobre l’ Alexandre Magne, que la història ens l’ha ensenyat i que va viure pocs anys. Va morir als 33 anys com Jesucrist, però que va poder derrotar l’imperi persa.
Divendres m’escriu la Carme Coromina en un to d’ofrena i em diu que miri el blog de la Irene, que és l’aniversari de la mort de l’Alexandre el Gran (2 345 anys!). Jo acabava de sentir per la ràdio que aquest mateix divendres, 10 de juny, hauria fet cent anys la Judy Garland, la mare de la Liza Minnelli. I tot plegat em recordava la mare, que deia que hi ha gent que no hauria de morir mai.
Eren quarts de nou del matí i a mi m’agafava llegint ‘La vida explicada per l’Arsuaga a en Millás’. Disfrutava d’haver-me escapat de l’escola, com fan els autors, i estava immersa en els ancestres i els orígens i en com som i com ens hem fet, i a mirar d’entendre què coi hi fem, aquí. La veritat és que per als que estem mancats d’estímuls, aquestes lectures, les vostres converses i les explicacions de la Carme em fan cada vegada més ignorant, un dels grans plaers del món.
Bona ruta a la Fundació Mona, avui, dia 12.
Estimada Jordina,
Gràcies per aquestes paraules tan boniques que has escrit.
Com m’agrada saber que t’has enganxat a la lectura del tàndem Millás/Arsuaga.
La sortida avui a Fundació MONA ha estat molt i molt bé. I la setmana vinent acabem un curs que ha sigut molt enriquidor per a tots i totes i, on sobretot, hem tingut l’oportunitat de crear «un clan» de gent meravellosa.
Una abraçada i feliç lectura!