Fa un fred que pela.
Som a finals de desembre i sembla que (per fi) ha arribat l’hivern i ho fa amb temperatures baixes i ambient fresc. I amb el fred m’ha entrat una pena dins del cos molt gran. Un dolor al coll de l’estómac que no notava des de la mort del pare… I és que ahir vaig anar a buscar la mare al centre de dia per a la gent gran, atès que aquests dies no treballo i puc “escapar-me” a buscar-la i dinar amb ella (i la seva cuidadora que no se separa de la mare).
Fins fa ben poc que he anat a l’escola a buscar criatures. Des del meu nebot al fill. Surten a les 17h i hi he anat pràcticament tooootes les tardes dels darrers 10 anys. Si no hi podia anar, ràpid trucava la mare per a demanar-li que hi anés ella. Què faríem sense els avis i les àvies? A mi la mare sempre m’ha ajudat molt. Els dimarts anava ella a buscar el petit a la sortida de l’escola, puix que jo no podia per l’horari de feina. O anava jo a l’escola i després deixava la criatura a casa els pares per poder escapar-me a donar la classe que tenia programada per aquella tarda. I si es posaven malalts… a qui penseu que hem deixat els nebots i els fills? Doncs a casa els nostres pares, és clar. I així durant 12 anys o més.
I de cop i volta, la criatura es fa adolescent i ja no cal anar-la a buscar a l’escola. I, com si la cosa estigués planificada des de fa temps, amb una precisió mil·limètrica que esgarrifa… mentre el petit deixa de ser-ho i es fa autònom, la mare es fa petita i requereix tota la nostra atenció.
I de cop m’adono que és a la mare a qui vaig a buscar a l’escola (centre de dia) i que necessita que la bressoli, li parli amb tendresa i la mantingui distreta i, sobretot, que no noti si estic preocupada o inquieta per alguna cosa. Li he de repetir les coses 10, 20, 30 vegades; hem de caminar a pas de tortuga i amb cura no fos cas que caigui i es faci mal; li he d’explicar perquè ens hem de rentar les mans abans de menjar; he de fer esforços per entendre el que diu; i li he de recordar que soc filla seva.
El Sol es pon i fa un fred que pela i no m’agrada gens veure el que tinc davant.
Abraçada
Gràcies. Una altra per a tu, Marià.
Molts ptns Irene i cuidat molt i a veure si podem fer algun viatge amb aquesta Dra.
Familia Planes/ Pont
Vinga va; que el 2021 ens portarà il·lusions. Ni que sigui preparar i somiar amb un viatge. I a més, estimada Georgina, ara som veïnes i fins i tot la criatura va al Sant Nicolau 😉
Irene, tal i com m’està passant a mi amb la meva marona. De repent sóc mare per dues vegades. Quant la portan a casa del Centre la Faga (Alzheimer) i em veu, diu: hola mare! Amb una gran alegria, al “seu món” veu a la seva estimada marona . Llavors, jo li dic: hola estimada filla! Em mira amb ulls cristalins de cel i em regala un somriure de boca a orella tan gran que enamora. Irene estimada, força, ànins i molt amor. Ho fas divinament amb la teva nena petita 👵🏻💝!
🙅🏻♀️ i 😘
Oh Manuela!!! Se m’ha posat la pell de gallina al llegir-te. T’explico: jo a la mare també li dic “marona”; ella quan em veu també em diu a mi “mare” i jo li contesta “filla meva”. També em regala somriures a diari. Manuela, estem fent el mateix camí i reaccionem exactament igual. Oi què és bonic? Força, ànims i molt amor també per a tu, estimada Manuela.
També m’has deixat amb la “pell de gallina 🐔🐣 marona”.
👵🏻💞 😘
Irene, tus palabras salen del corazon. Bon any, una forta
abraçada
Bon, esperançador i pacient 2021 per a tu també, estimada Carita.
Bon any a t@ts els bloggers, es superbonic Irene i tendra, i el detall de la foto espectacular, pero et dic una cosa, seria molt pitxor si no tinguesis la oportunitat de estar amb ella, t’ho dic per experiencia
Una abraçada a tots
Ja ho pots ben dir, estimat Joaquim. I cal gaudir-la tant com puguem. Una abraçada molt forta i Bon Any.
Irene,
Quina tendressa nes gran per explicar els canvis de l’edat… passem de ser fills a ser pares dels nostres pares…. la teva mare esta superorgullosa de tu, ets una gran filla!!
Abraçada
Aixx Núria… els “canvis de l’edat” (m’agrada com ho dius). Una abraçada molt gran i merci per les teves paraules.
Molt bònic el record de la mare. I com diu en Joaquim, encara que en aquestes circumstàncies, gaudeix de la seva companyia.
Un BON any per tu i tots els amics/seguidors del blog
Gràcies, Ton. Bon Any a tothom!
Saps que faig jo, quan sento aixó mateix?… m’embolico amb un xal ben gruixut i imagino que la mare m’abraça…
Una abraçada bonica.
Ohhh Cristina! Què boniques les teves paraules. El xal ben gruixut fet de ganxet amb amor i estima, oi? crec que m’hauré d’apuntar a un dels teus tallers… Una abraçada.
Recordo molt els últims anys de la meva mare, van ser anys d’una tendresa magnífica. Vaig gaudir , vaig apendre i vaig aprofitar cada dia. Una abraçada estimada Irene!
Aix Carme… com t’entenc… patim, entristim… però també gaudim d’una nova mare. Una abraçada ben tendre.
Ara es el moment de retornar a la mare el que va fer i el que va patir per tu.
El moment no es tria, però sembla que hi ha algú que ho te ben planificat.
Ara toca gaudir de cuidar als nostres Nens Grans, quan marxin els trobarem a faltar.
T’envio una abraçada de llum perque et dongui la força que tant necessites.
Recorda que sempre hi serè per tu.
Fins que ens poguem tornar a abraçar, molts petons príncesa.
Cristina, m’agrada molt la frase que has escrit “el moment no es tria”, perquè és talment així. Jo he tingut la sensación que la mare, que sempre ha estat una Senyora, fins i tot ha “sapigut” quán començar el ser deteriorament cognitiu: quan ha vist a tots els nts grans i a les filles “respirar” tranquil.les. 🙂 Una abraçada.
me hi emocionat .Es tan tendre lo que explicas i tan bonic que ja me agradaria a mi q arribat al dia els meus fills fesin lo mateix que tu amb la teva mare,pero tinc que ser realista,per desgracia i aixo no amb pasara.Jo tinc la soletat com amiga ,i tambe com a final de tot.Bon Any nou i continuis gaudin de la teva mare Un peto ben fort
Tu no estaràs mai sol, estimat Raimon. Ets massa valuós i tens el cor tan gran… però ara són les teves paraules les que m’han emocionat a mi. T’envio una abraçada molt molt forta i que, un cop vacunats, puguem retrobar-nos! Un petó enorme.
Qué complicada es la vida, Irene.
Te mueres por tenerlos muchos años y te duele el alma cuando ya no saben abrazarnos.
Te mando mi abrazo, siempre ayuda
Ufff Pilar: se puede decir más alto pero no más claro! Un abrazo.
Hola Irene! M’ha emocionat el teu escrit. La meva mare és autònoma però cada dia em preocupi més per ella. Aquest temps la tenen acovardida i portem uns mesos que anem diem adéu a gent que la coneixem de tota la vida. El temps ens passar i s’ha de gaudir de les petites coses que ens donen moments feliços. Una abraçada.
Hortènsia, és duríssim. La meva mare té un tipus de demència molt semblant a l’Alzheimer però és molt més ràpida i provocadora d’ictus. Es diu “angiopatia amiloïde” i malaïdes aquestes dues paraules quan vaig sentir-les per primer cop, ara fa poc més d’un any. Les seves capacitats cognitives estan molt “fluixetes” i, cada vegada que t’acostumes a la nova mare, dóna un pas més enrere. Estic al 100% d’acord amb tu: s’ha de gaudir de les petites coses que la vida també ens en dóna a diari. Una abraçada.
Preciós , Irene. Quanta veritat en les teves paraules. S’ha de gaudir el màxim.
Feliç entrada d’any !!!
Querida Irene, mira que me gustan tus escritos, ya sea de temas históricos, experiencias, viajes o algunos más personales. Pero el de hoy es para mí el más bonito de todos, precioso. Gràcies
Aix Javier, Tú siempre me haces sonreir. 🙂 Gràcies a tu. Una abraçada.
Igualment, estimada Pilar! Una abraçada.
Quin escrit mes maco i que cert
Pensa qu.es ara quan ens adonem de que han representAt els pares i avis. Aprofita tant com puguis e cara que com si fos una nena, despŕes nomes queda l.anyor.
Molt bon any i una forte abraçada
Isabel
Gaudint i també aprenent cada dia de la mare. És així. Fins i tot amb l’angiopatia amiloïde m’ensenya coses de la vida i a diari. Una abraçda, Isabel.
Aixi, es estimada
Una abraçada, estimadíssima.
Amb llàgrimes als ulls i molt emocionat. Irene aprofita el temps i gaudeix de la mare el maxim posible, Disfruta de ella ara que pots, segur es beneficios per les dues.
Una abraçada
Sí, Xavi. He pensat (i penso) molt en tu i la teva mare. Quin any més dur… Una abraçada molt forta.
El millor per a tú i tots els teus en el 2021 !!! Petonàs…
Igualment, Amadeu!!
Irene un beso muy muy grande , ahora estoy en Londres pero pasado fiestas y cuando se pueda tenemos que vernos , tengo ganas , ahora hace mucho que no nos vemos.
Isabel estimada, tengo ganas de verte. Qué tal por Londres? tus nietos e hija bien? Te mando un abrazo enorme.
Cuanta ternura Irene, pese a las circunstancias en que se encuentra disfruta al máximo de ella, si hay que repetir las cosas mil veces se hace, si se olvida de tu nombre se lo vuelves a decir, dale mil besos y abrazala muy fuerte, tienes la suerte de que esta contigo, la mía inició el largo viaje hace ya 33 años, se fue muy joven, pero siempre estará conmigo. Un fuerte abrazo y por un 2021 lleno de Salud, Esperanza y Felicdad.
Irene, em sap greu la teva tristesa, m’ ha fet pensar en una peli documental que vaig veure fa tenps d’ una mare amb alzheimer i una filla ,que reflexava la tendresa amb que la tractava. La tendresa que he vist en tu avui en el teu escrit. Vaig a buscar si trobo el titol i te’ l diria. Era molt maca, una manera d’ enfocar-ho desde l’ amor i la paciencia que era un exenple a seguir.
Una abraçada i anims!!!
Aix Ariana… que la vida a vegades és Molt dura (bé que ho sabem). Ja em diràs (sense pressa) el títol d’aquest documental que, pel que dius, deu ser molt interessant. A mi em surt molta tendresa cap a la mare i amb ella em veig i noto molt pacient. No se’m fa pesat repetir-li les coses i fins i tot ric quan em pregunta segons el què (com si fos un infant petit qui fes aquell tipus de pregunta). I saps què em passa? que me la miro des de tots els angles possibles i la veig guapíssima! I la pentino, li faig manyagues… talment com si fos una filla nouvinguda.
Una altra abraçada per a tu, Ariana.
Ay Pilar… ahora es el momento de la “paciencia” (¿verdad?). Y sí: lo bueno es que mi madre está aquí con nosotros y eso es maravilloso. Cada día aprendo de ella. No sabía que llevaras 33 años sin tu madre. Sin duda alguna, se fue demasiado joven. Pero lo que dices que siempre está contigo lo comprendo perfectamente porque eso me pasa a mi con mi padre. Marchó hace un año y medio (ya lo sabes) pero cada día pienso en Él y está conmigo de mil formas. Y sé que seguirá así dentro de 33 años (y los que haga falta). Un abrazo!
És un escrit molt tendre, però també és molt dur veure a una persona estimada acabar així.
M’identifico.
Molts ànims.
Molt bon any a tots.
Molt dur, Josep, Molt dur. I malgrat que ja fa temps que esta així, hi ha dies que dius “uff! això és terrible”.
T’envio una abraçada Molt forta!
Que bonic Irene!!, hem de parlar. La meva germana, Rosa, que viu a Sabadell, et va escriure l’altre dia desprės d’escoltar el teu programa amb el Calpena. Hem sembla que no ens has relacionat…..
Isabel, vaig contestar el mail a la teva germana (que bo que visqui també a Sabadell!). Em va explicar una vivència meravellosa que vau tenir dins la cambra funerària de Quèops. Com em va agradar! Les seves paraules traspuen emoción. Una abraçada!
Ara es el moment de retornar a la mare el que va fer i el que va patir per tu.
El moment no es tria, però sembla que hi ha algú que ho te ben planificat.
Ara toca gaudir de cuidar als nostres Nens Grans, quan marxin els trobarem a faltar.
T’envio una abraçada de llum perque et dongui la força que tant necessites.
Recorda que sempre hi serè per tu.
Fins que ens poguem tornar a abraçar, molts petons príncesa.
Felicitats pel teu escrit Irene respira amor i tendresa en poques paraules representa la roda de la vida que no para de girar i girar i ningú la pot fer parar . Fa pocs anys es va endur la meva mare i aquest any s’ha emportat el pare. Una abraçada inmensa , molts ànims i gaudeix de cada momen girant girant amb salut i amor el 2021
Estimada Laura, quina “putada” més gran que m’expliques del pare i la mare (puc utilitzar la paraulota, oi?). Quin greu que em sap! Jo vaig perdre el pare fa un any i mig i no em podia ni imaginar què era perdre a un dels progenitors. Et sents orfe! I ara ja veus la situació que tinc de la mare (l’he perduda psíquicament, però no físicament). Per això intento gaudir-la perquè “caguntot” haver de passar per això. T’envio una abraçada molt i molt forta i sí: tal com dius, que tinguem salut i amor pel 2021, ja que és l’únic que importa.
M’has fet remoure molts records i sentiments. Ets una gran filla i una gran persona. No canviis mai. Gràcies per ser a la meva vida. Una abraçada de les d’abans
Aix Maria Eloi… gràcies per les seves paraules que ja saps que m’emociones amb molta facilítat. Una abraçada immensa.
Em sento molt identificada amb tu. Molta salut i espero retrobar-te aviat
Alícia bonica! Molta salut i amor (com diu la meva amiga Laura Alonso) i que aviat ens puguem veure. Una abraçada.
Estimada meva, el que estàs passant és molt dur, ho sé perquè jo ho vaig patir en l seu moment i encara amb dol ara. El teu cap no ho entén però el teu cor és fa més fort per compensar. Acudeix d’ella, escolta el que et diu com si fos la primera vegada i acarona-la i abracola-la tant com puguis, és el que ella vol i el que a tu et serveix per continuar.
Molts petons, força i ànims estimada. Si vols aquí estic.
Estimada Màrian, és duríssim, sí. Sempre tens les paraules adients per aquestes situacions. Demà estaré tot el dia amb la mare i l’acaronaré, donaré tendresa i amor. Tal i com ha fet ella amb mi sempre. Sé que ho nota. Quan em veu ja es posa contenta i diu “tu ets de les meves, oi?”. Oi què és bonic?
Una abraçada.
Ufffff Irene, he pogut llegir tot poc a poc perquè l’emoció m’ho demanava, ets molt GRAN i valenta, poses paraules a emocions molt intenses dificil de activar en la conciència, del dia a dia, és molt gratificant poger escriure-ho, i per mi llegir-ho
Jo ara tinc la mare també delicada de salut, cognitivamente està perfecta, però pateix una insuficiencia cardiaca avançada, i aquest dies està i encara continùa ingressada en el hospital, s’ha fet molt trist en aquestes dates tan entranyables, no poger estar amb ella, perquè els hospitals tenen restringides les visites degut al covid.
Llegir-te m’anat molt bè, ha sigut com una gran injecció de moral i “subidón” d’adrenalina. Com m’agrada tot lo que fas i no conexia aquest rol de filla tant encomiable, no vull allargar-me, segueix aixì “un àngel”. Una gran abraçada de llum i tendresa
Fina, gràcies per les teves paraules. Veig que la teva mare també està fluixeta… i molt dur el que expliques de tenir-la ingresada a l’hospital sense poder visitar-la pel maleït bitxo de la covid. Seguirem sent fortes (no tenim un altre remei) i tirarem endavant. En aquest Blog trobem un petit racó on ens podem desfogar i explicar les nostres emocions. I que bé que va! Jo m’he buidat i expresat els meus sentiments i pors, i tots i totes m’esteu ajudant molt. De manera que, estimada Fina, crec que els “àngels” sou tots i totes vosaltres. Ens seguirem donant força! Molts ànims per a tu també. Estem junts i juntes en tot això. Una abraçada molt forta i feliç 2021.
Me ha encantado como expresas tus sentimientos y vivencias, serias una gran escritora! Has conseguido emocionarme , yo también he sentido lo mismo que tú , es duro pero a la vez despierta lo mejor de nosotras como hijas, la ternura, la empatía, la paciencia, a veces, también la rabia por no querer aceptarlo y desear que sea la madre que siempre hemos conocido y vivirlo como una injusticia de la naturaleza, el amor …
Bonitas fotos, te pareces mucho a ella!
Pilar, es verdad que me parezco mucho a mi madre (o así nos lo dicen) e incluso cuando miro fotos con ella, para ver que recuerda, cuando sale una foto mía suele decir que és ella. 🙂
Y tienes razón; en el esrito no lo he puesto pero tú lo has dicho muy bien: a veces no quiero/puedo aceptarlo. Da una rabia!
Un abrazo y feliz 2021.
No t’havia llegit fins ara i m’han sortit les llàgrimes. Molta amor i molt anim estimada Irene. Una gran abraçada dels d’abans.
Una abraçada com les d’abans, estimada Pilar.
Querida irene
El ciclo de la vida, la vejez mal llevada es cruel, tuve una gran abuela que murió casi a los 103, se bañaba y leía por sí sola , esto es calidad. Mi madre murió en dos minutos con ataque de corazón, mi padre lleva 8 añis ciego e inmóvil, la cabeza le funciona puede hablar los 5 idiomas y es una persona que ha aceptado esta no vida , depende 100/ de sus cuidadores. Esto no es vida , dejamos de tener nuestra dignidad, hoy subiré como cada semana a su casa a centelles , esta feliz que suba y le explique que estoy aprendiendo y pintando….. ya está cansado de este buen mal vivir. Pero aguanta
Ayer 1 estuvimos hablando porque sabe que era 1 de enero dela circuncision de jesus.
El dice soy tan priveligiado y tan egoísta que no me llevare nada a la tumba, lo habré gastado todo para nada .
Este es mi caso
Volviendo a tu escrito es maravilloso tu escritura , emociona y lo siento al leerlo .
Sigue escribiendo
Un abrazo
Ana, tinc present la fotografia on surts amb el teu pare, de manera que puc posar-li cara. “Dejamos de tener nuestra dignidad”: això és el que penso. Én una no-vida. El teu pare és un home savi (prou bé que ho saps). M’hauria agradat conèixer la teva gran abuela (poques hi ha com ella!). La vida pot ser molt complicada… així que gaudim d’ella mentres el cos i la ment ens ho permeti. “Aprendre a Pintar” és una assignatura que tinc pendent. Qui sap!? Potser per aquest 2021 començo alguna classe 🙂
Bon any, Irene. Quina tristor i com ho expliques, de tot cor, trist i positiu al mateix temps. Ànims. Que aquest any, tinguis molt Re, i que puguis ser feliç, en la mesura més gran que pugui ser. Una abraçada ben forta.
Bon Any, bonica. Una abraçada molt forta, estimada Sílvia.
Irene, es el que ens trovem, i gracies pots donar per poder fer aquest paper de Marona, altres no em tingut l’oportunitat, ens les van pendre masa joves, el record es inmens, i el dolor s’apaivaga amb els anys, disfrutala molt, mimala i viula.
Fins aviat
Ja ho pots ben dir, estimada Esther. Cal gaudir-la, atès que la tinc. Una abraçada molt forta.