La Teoria del Gen Golafre (Y.N.Harari)
La teoria del gen golafre explica per què la gent és capaç d’atipar-se com si no hagués un demà en els self-service dels hotels (Yuval Noah Harari) i jo afageixo, al repartiment gratuït de la coca amb pinyons a les festes majors.
Durant milions d’anys, els humans ens vam alimentar a còpia de recol·lectar fruites, plantes, bolets, fruits secs i arrels silvestres, i de caçar animals salvatges que la Mare Natura ens proveïa. D’això se’n diu “viure d’una economia de subsistència”. I llavors tot això va canviar, ja que, pels volts del 10.000 a.C., va tenir lloc la Revolució Agrícola i els humans -aquesta vegada només els sàpiens– vam passar d’una “economia de subsistència de la caça i la recol·lecció” a una “economia de producció”. És a dir, vam començar a dedicar gairebé tot el temps i esforços a manipular la Mare Natura per produir el nostre aliment per a que no ens en faltés. Vam domesticar animals (la cabra, l’ovella, els bòvids, el porc…) que proporcionaven menjar, llana, pell, llet i un llarg etcètera, i vam llaurar la terra per conrear (el blat, les patates, les mongetes, els arbres fruiters…). I amb el temps, alguns de nosaltres (sense anar més lluny, tots els lectors i lectores d’aquest blog que vivim en una societat pròspera) vam passar a viure en l’abundància amb neveres a casa plenes de tot tipus de menjar (verdures, fruites, però també formatges, llet, bistecs de vedella i escopinyes fresques), congeladors amb litres i litres de gelats i algun producte dels Congelats la Sirena. I Déu nos en guard si ens faltés alguna cosa! i que menys mal que ara podem baixar al “paqui” a qualsevol hora per comprar les olives, patates i el refresc per a veure el Barça que es retransmet per la TV.
Però, clar, gairebé tota la història de la nostra espècie ens hem alimentat a còpia de recol·lectar plantes i caçar animals i el meu ADN té programat una altra realitat i es pensa que sóc encara a la sabana africana amb els caçadors-recol·lectors. Es pensa que encara he d’anar a buscar menjar per viure. I aquí és on entaforem la teoria del “gen golafre” o el “gen de la fartanera” que ja està àmpliament acceptada i Y.N.Harari ens ho explica perfectament:
Encara avui, afirmen els experts en aquest camp, el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció. La nostra ment de caçadors-recol·lectors interactua amb el nostre entorn postindustrial, els avions, els telèfons i els ordinadors.
Per tant, el “cap” és al paleolític i el “cos” viu al segle XXI d’una societat abundant. El meu instint em diu “menja i afarta’t tant com puguis quan vegis un bon grapat de sucre, ja sigui xocolata, formatges o pastissos; perquè potser et passaràs temporades sense obtindre aquesta font d’energia i hem de fer una bona reserva”. I d’aquí ens venen encara els “atracons”.
Oi que no us “atraqueu” mai de mongeta tendre o enciam? Oi que quan teniu un “desig” no és pas de coliflor? No em val que em digueu “coliflor amb salsa beixamel per sobre i tot ben gratinat amb formatge ratllat i pinyons”, no! Oi que l’impuls ve per menjar xocolata -digues bombons-, gelats, donuts o formatges?
Per tant, bona gent, no us castigueu ni us flagel·leu quan us vinguin aquests irreprimibles i punyents impulsos de menjar quelcom ensucrat i ben calòric. Això tan sols significa que sou gent ben sana i que el vostre “gen golafre” funciona d’allò més bé perquè simplement es preocupa per a vosaltres.
No fos cas que la sabana es quedi sense aliments i ens quedem sense reserves!
Aquest gen està absolutament present al meu ADN… fins i tot el porto ben visible al meu cognom!
😂😂😂😂😂😂
Elena golafre/Galofré
Jajajaja (ric per la “dislèxia” del cognom). Elena, jo també tinc un ADN golafre esplèndit! Sempre se’m dispara quan se sent amenaçat, i per això els règims i jo som quelcom bastant incompatible. Jajajajaja.
Jajajaja, flaco favor le haces a nuestras arterias con este artículo, pero bienvenido sea. Incluso esta noche voy a hacerte caso con una buena tarrina de helado de macadamia. No sea que se acaben 😎😂😂
Jajajajajajajajaja. Exacte, Javier B.!! EL gelat de vainilla amb nous de macadàmia són ideals per tenir al gen satisfet i ben tranquil. Recorda: res de remordiment si no cal que et posis de pujar i a baixar escales, ja que, simplement és instint de supervivència. 🙂
Ohhhhhhhh quina tranquilitat!!!!!
Ja no és pecat!!!!!!
Jajajajajaaj exacte, Marian! No és pecat: és, simplement, el senyal que ets una dona sana!
El nostre gen-galofre hens estar continuament fer pecar¡ ja com tu ven be dius tot a l’avast ,,pro la nostre cintura no u pot inquivir i es va eixamplant …..
Khakhakha Núria! Sí, sí: el cocu viu a la sabana i la cintura ho hauria d’intuir perquè si ens persegueix un lleó, ens costarà més girar-nos per veure’l i apretar a córrer per fugir d’ell!
La meva forma institiva de viure es deu pensar que es a la sabana, però procuro teni-lo ben afermat que no es desmarxi.
Aprofitant que parlem us vull fer particips de que avui “el dia de la dona” vaig ser mare per primer cop!!!! La meva filla avui cumpleix 43 anys. Por mi es una satisfacció.
Oh Mercè!! Mira que arribes a fer bé les coses!! Moltes felicitats!! A totes dues!!! 43 anys de maternitat. Quina meravella!!!
jo, a ui he menjat coliflor i pollastre a la planxa, fins aquí correcta però de postre he pres un gelat magnum q estava boníssim … tb tinc el gen golafre. No hi ha manera de pirtar- me bé
Khakhakhakha Marga! És que els Magnum són bru-tals!
Pues es un alivio saber es el gen…esto de una pastita antes de salir…a la media hora el desayuno propiamente dicho…un croissant chocolate blanco todo empalagoso, los 5 cafes ..a veces a media tarde unos pistachos, almendritas …ya la excusa de recuperar lo perdido no cuela…me quedo con esta del gen, me ha encantado 🙂
Jajajajajajajajaja. Qué descripción más buena, Alberto! Jajajajajajaja
No sé si és el gen, de l´ADN, però les fantàstiques fotos l´han despertat…hummm
Calla, calla… que els formatges són la meva perdició…
Genial, com sempre?
I amb unes ganes de menjar formatges…
perdon por la intromision , es que en este tema soy susceptible …sabes que mi familia son de ciudad real? … cuando van y traen de quesossssss, ..queso manchego de finca.., no estos de los supers …cada noche cenamos un trozo ,hemos conseguido que nos los traigan comprando online..y unos yogures naturales, mantecados llenos de azucar ..asi estoy 🙂 🙂
Que te calles, Alberto… qué los quesos te digo que son mi perdición! y ya estoy salivando de nuevo… jajajajaa.
Després de veure tanta pastisseria, el gen-golafre es posa en marxa, però s’ha de tenir coneixement i pensar amb la meva glucosa i la meva pressió. A mi el que haig d’anar en compte es amb la xocolata negra i me la compro “sin azúcares añadidos”
Gràcies, Irene
Oh que bona la xocolata negra “sin azúcares añadidos!” La Lindt de 80% esplèndida, oi?
M has ben fomut al justificar me el gen golafre!. Aquest matí, avergonyida i amb remordiments, he sortit expressament per anar al super a comprar uns bombons de xocolata negre, irresistibles, que els molt p…es venen a granel !!!, comminant me seriosament, a que em durarien fins a l’estiu…… ja men he fomut un de postres, i el que es pitjor, es que mentre llegia el teu article, no me n’he pogut estar d’anar a la cuina a rampinyar unes nous!
Em portes pel mal camí Irene!!!
Com he rigut amb el teu text, Conxita!! Jajajajaajajajaaj! Tu estigues ben tranquil.la, bonica. Tens un ADN fantàstic i un cervell que procura per tu. Estàs sana i per això el teu cos diu “vinga, fem una reserva de xocolata per si ve tot un grup de mones verdes i es foten les figues dels arbres”.
M’encanta la teoria del gen golafre i en Y.N.Harari ens ho explica estupendament! El meu deu estar una mica trastocat o atrofiat, ja que quan arribo a casa, cansada després d’un dia llarg, o quan torno (bé, tornava) d’un viatje, el primer que busco són olives. I en menjo moltes…
Síí!, Maria! les olives són també d’aquells capricis i desitjos que es desperten quan ets fora de viatge! Saps què acostumo a dir? que un Bar sé si és bo, si et serveixen unes bones olives. Oi que tu m’entens?
Oh Irene, precisamente hoy en el super mi ADN ha ido directamente al estante de los maravillosos aztecas chocolateros 😂🍫, saltándose esas hermosas flores de coliflores, lechugas, frutas delicias del Paraíso y esos postres helados con gustos a maravillas 🍦😋. Vaya recorrido laberíntico que he tenido que hacer para llegar primero al placer azteca 🙃🤭. Yo creo que las dependientas se lo habrán pasado pipa conmigo 😂. Que conste que he comprado lo que de verdad es necesario, eh. Y algo de placer para que mi ADN pueda ver que todavía funcionan sus recuerdos y también el gusto placentero, que nuestro cerebro es adicto a lo dulce también 🍰. He hecho como lo hacen las adorables ardillas 🐿 y otros inteligentes animalillos, guardar reservas para los tiempos de vacas flacas y de paso reservar energía para disfrutar de nuestro pequeño tiempo libre en otras cosas de gran interés: leer, pasear, seguir disfrutando de la
Historia Antigua, pensar sin locas prisas 🏃🏼♀️, disfrutar de la familia, amigos, viajes y aventuras, o contemplar las bellezas de la vida, así, sin más pretensiones que la quietud del momento 🧘🏻♀️.
Por cierto, Irene, hace un tiempo soñé con la tierra del Kemet. Te explico: me desperté en una cuneta de una carretera, en sus bordes había una tierra negra muy esponjosa y suave. Esa tierra, al tacto de mis manos, se abría sola mostrando una riqueza en hortalizas: pimientos verdes y rojos 🌶, en abundancia infinita. Tenía puesto un magnífico delantal
. Admirando tanto prodigio de abundancia, absorta en mi tarea, no paraba de almacenar en mi delantal tanta abundancia verde natural. Por un instante, paré la recolecta porque mi delantal ya estaba repleto, y aquella hermosa tierra no paraba de mostrarme su infinito alimento. En un momento determinado, apareció de súbito entre las hortalizas una estupenda naranja 🍊. Me llamó tanto la atención 😯 ver esa fruta entre las hortalizas, que la cogí, curiosa, y con asombroso detenimiento la observé, dándole vueltas con mi mano, absorta ante aquella belleza de naranja, viéndola fuera de su árbol y criándose entre esa tierra negra de hortalizas. La devolví a su sitio, encantada. Entonces, miré mi delantal y observé que lo tenía a rebosar de aquellos alimentos de fácil acceso. En ese maravilloso instante, pensé: dejo casi todas las hortalizas cogidas, ¡no necesito tanto, con lo suficiente me basta! Eran demasiadas para mí, y allí se quedaron la mayor parte 🤷🏻♀️. El sueño sigue…, pero hasta aquí lo dejo, porque por lo siguiente que vi y pregunté allí, creo que se trata de Amenti (¿La Sra. de las telas. “Delantal”?). Irene, qué poco sabemos de los sueños conscientes, porque era todo tan real que no deja de asombrar. Y pienso: ¿podría ser que de ahí, venga el “faldón de tela” que usaban los antiguos faraones, haciendo una posible alusión a esa experiencia mística vivida en dicha tierra de extraña alma?
Bueno, Irene, te comento esto porque tu relato del simpático golafre me ha llevado directa a aquel maravilloso sueño, y claro, por ende personal, y extensión al Antiguo Egipto y sus misteriosos hermetismos (no deja de ser curioso. Para mí, claro 😉).
¡Apa, més àpas deliciosos!
Gracias, Irene, por explicar estos datos de dulzuras. Ahora, voy directa al chocolate 🍫😂 🤭.
Avui, ha sigut escrit al castellà 🙂. Un petonàs ben dolça maca. 👩🏼🏫 😘 🙅🏻♀️
Aix Manueeeeela! I com enyorava els teus escrits!!! I quines reflexions que fas més extraordinàries al voltant dels teus somnis… sempre sempre sempre és un plaer llegir-te. El “faldón de tela” (lo llamaremos “shenty”) que usaban los faraones, Amenti… tot és deliciós. Em quedo, però, amb una frase que m’ha encantat: “¡NO NECESITO TANTO, CON LO SUFICIENTE ME BASTA! Ohh! Quines paraules més sàvies! Una abraçada, bella escriptora!
Gràcies “Dona de Nil 💦”. Un altre nou nom que he après 😀, “Shenty” gràcies a tu☝🏻!! 👩🏼🏫 💐 👏🏻👏🏻
🙅🏻♀️ 😘
Genial!!!!!!, la teoria del GEN GOLAFRE
Està clar no queda remordiment, som part de la cadena i aixì fem!!!!!
Salut i Energia !!!!!
Jajajajaja Si!! el Gen Golafre és una teoria boníssima!! i del tot científica!! Salut i Energia per a tots!!