“Un bon cul fa festa”

Hi ha una mania estesa entre molta, molta, molta gent que és la de fotografiar les persones d’esquena. Bona gent, que no ho sabeu que això no s’ha de fer mai dels mais?

En primer lloc, perquè no reconeixes la persona en qüestió. Si fotografiem persones, doncs fem-ho de cara.  Si voleu de perfil. Però no ho feu mai d’esquena! En segon lloc, quan la persona que ha estat fotografiada ets tu mateixa llavors jo no sé pas a vosaltres, però a mi m’agafen tots els mals. No em reconec! A més, veus que la camisa la portes arrugada, que els cabells han quedat mal pentinats de darrera, que el jersei està doblegat, el mocador de coll tampoc pren la forma que desitges, observes una arruga al pantaló que no identificaves, bla bla bla. Per tant, primera norma: no s’ha de fotografiar mai les persones d’esquena.

I així mateix li ho vaig dir a en Toni O., un dels expedicionaris que ha anat amb mi a Sudan, el passat mes de desembre. Situeu-vos: érem a l’aeroport de Barcelona asseguts a un bar de la Porta E (ja facturats i amb el control de passaport també passat). Tot animat va agafar la seva càmera i va dir “fem la primera foto del viatge” i va i es posa just darrera meu. Visualitzeu la imatge? Jo asseguda en una cadira d’aquelles de metall on el cul i els “llumillus” es dobleguen i surten en forma de “michelín” per aquelles obertures de la cadira i…  pam! Fotografia al cantu. Surto llavors ràpid en defensa a la meva imatge i li dic a Toni O. que allò no ho ha de fer mai més. I amb veu reconciliadora, què em respon?

A casa meva sempre diem que “un bon cul fa festa“

I ens vam posar a riure. Així que, em disculpo públicament davant de Toni O. -i la seva família- i li dic que té tota la raó del món. Així que… ensaquem amb força les samarretes i camises a dintre els pantalons i posem-nos d’esquena a les fotografies que, tal i com molt bé diu el meu company i amic, en Toni O., un bon cul fa festa!